15 septembre
2009

NOUS CÀTARS PER A MONTSEGUR, ara disponible en català !

  • Publié dans Cultura
  • Commentaire(s) : 0  

NOUS CÀTARS PER A MONTSEGUR

Aquesta obra és un càntic a la noblesa de la sang, expressió perduda i maleïda en la falsa societat actual. La noblesa de la sang és quelcom que no es tria, és quelcom que no és democràtic, és la base de l’aristocràcia platònica i autèntica. La noblesa de la sang s’hi té o no s’hi té. I no es pot escollir. I un món on impera l’enginy per a enganyar el proïsme, la noblesa de la sang, quan existeix dins d’algú, només pot fer que aquest es senti com a un estrany en aquest món, gairebé com a un extraterrestre en un món aliè.

Aquesta obra és un càntic a l’autèntica tolerància. La tolerància dels grans homes. Tolerància que pot ser siga difícil de practicar per part d’alguns dels qui (no ho sé, però tot és possible) puguin llegir aquest llibre.

Més d’una persona tinguda ella mateixa com a ésser democràtic, podrà tenir una crisi sincera de tolerància. Poder llegir aquesta obra fins a la fi, sense haver-la estampada contra la paret, és un repte per tot aquell que s’hi pensi que sempre ha estat un sincer demòcrata. Cosa que, tot i que es diu, mai no se n’és. Perquè si bé la democràcia mai no ha existit en el sentit actual del terme, sí que ha existit el respecte per la persona digna, i, en canvi, avui és quan menys de respecte hi ha i quan més intolerant se n’és respecte a les idees que no són compartides.

I és aquesta obra un cant a l’Idealisme ingenu i salvatge, al qual aquesta època hi té tanta por, i cada vegada espanta més. Idealisme? Què es això? L’idealisme d’avui és poder viure bé. Comprar més coses cada dia i fer alguna cosa de tant en tant que no sigui massa dolenta, per tal d’apaivagar les consciències tant efímeres. I aquesta obra reflecteix l’esgarrifant època de la postguerra a França, tan amagada per les cròniques actuals, tan cruel com mai no se’n recordava a la història d’aquest país veí. I ens recorda que, segons la tradició Hindú, estem al Kali-Iuga, l’època més obscura. I no és d’estranyar que, en aquesta època tan obscura, es tingui tanta necessitat de tanta llum artificial per tal d’enllumenar la foscor dels nostres cors, per esvair la por a la mort, i per tant, la por a la vida.

Les tres parts del llibre

Com si fos un procés històric-alquímic, l’obra consta de tres parts, identificades amb les diferents etapes de la vida dels intèrprets.

Tonalitat blava

És l’època de la innocència. Ací comencen a descobrir-se els nous ideals, com si d’un món es tractés, davant dels ulls dels joves. La vivència profunda, totalment lliurats a la història, al paisatge, al castell de Montsegur. Són els temps en què tot és quasi perfecte. Des d’un món controvertit, difícil d’entendre per a molts, Otto Rahn apareix… Comença la nova recerca del Graal.

Tonalitat roja

Coincideix amb l’època de la crua lluita. No podia ser d’una altra manera. La sang fa acte de presència. Tornen els temps de la violència primigènia. Momentàniament desapareix la civilització. Els joves intèrprets lluiten en bàndols contraris. La fatalitat s’imposa. I enmig de tot això, té lloc el sorgiment d’una nova croada, una nova grandesa, que ja semblava desapareguda… la noblesa de la sang per damunt de les ideologies.

Tonalitat verda

Passa de llarg el malson. Però comença la darrera realitat, l’època de la maduresa. La llarga lluita de la vida. Comencen a albirar-se els fruits interiors. La vida, en la pau, fa una altra selecció tan o més difícil que en la guerra. Només la intel·ligència pot salvar l’home que ja ha provat la seua honestitat, i la seua fermesa en la recerca del Graal. El color verd: l’esperança en el futur, en la descendència. El Graal, sembla ser, ha estat redescobert, encara que pot ser no ho sembla, perquè una de les seues característiques es que només es deixa veure i entendre als ulls que han estat preparats durant una llarga i dura lluita.

REFLEXIONS

Com es pot sentir aquesta ambigüitat? Com es pot estar pels càtars i en contra alhora?

Hom llegeix aquesta obra pensant que hi porta dins una heretgia, i acabem adonant-nos de que l’heretgia és molt més enllà… No es tracta d’una discussió religiosa. No es tracta d’una secta humanitarista, com es pretén donar a entendre en els llibres tan de moda actualment. No. Es tracta de poder engrandir la nostra ànima per tal de poder arribar a captar aquesta grandesa, reflectida en els personatges d’aquesta aventura, que els hi situa, ens hi situa, fora de tot temps, més enllà de qualsevol segle, com si d’una simfonia mai no acabada es tractés.

Cada personatge representa un tret diferent de l’ànima. Cadascú encarna uns determinats valors. Però tots formen part d’una mateixa aventura, d’un mateix gran cos. Tots, dirigits, conscient o inconscientment, per en Roger Barbaïra. Perquè ell esdevé el misteriós personatge, al voltant del qual, giren fins i tot aquells que trien camins diferents al seu. Perquè ell ha estat la llavor germinada que sembrà Otto Rahn.

Barbaïra esdevé el pol magnètic de l’obra i de tots els personatges. Fins i tot, el que no ho saben, ballen amb la música per el somiada. Fins i tot, aquells que s’acaben encaminant per altres direccions diferents a la seua, estan somiant el seu propi somni. Perquè ha estat necessari que alguns del grup inicial arribin a ser aparents “enemics”. Perquè així havia de ser. I ell, que no ho acaba de comprendre, en el fons ho entén perfectament. Podria atrevir-se a pensar ell mateix que ha estat ell qui ha escrit el futur de cadascú. Però no es pot permetre el luxe de gaudir d’aquest pensament. En canvi, això, no nega la realitat transcendent d’allò que ell representa. I és que ell encarna el gran Orde dels avantpassats, actualitzat en el seu moment, en la manifestació dels últims temps. Ell ha estat l’escollit per aquells que van perdre ací per guanyar “enllà”.

Ha sabut acceptar el seu destí com si ell mateix ho hagués escrit, perquè, en acabar l’obra, es pot intuir que no només ho accepta tot, sinó que en el fons s’albira la seriosa i ferma figura de l’heroi terrible, més enllà del bé i del mal, que s’hi amaga una miqueta més endins del seu enteniment merament humà.

És així, més o menys, com hom ha d’entendre aquest engranatge d’aparents “contrarietats”. Només d’una manera poètica, fins i tot m’atreviria a dir que terriblement poètica, es pot arribar a entendre alguna cosa. I més que entendre, a “captar” una miqueta, si no pas un bon tros d’aquest pastís tan etern que no ens ho podrem acabar mai.

Saint-Loup transmet aquest missatge, des del bàndol del perdedors, i ací s’ofereix aquesta versió per tal d’enfortir les arrels de la Catalunya eterna. Aquella que encara és mig adormida en el paisatge i en la sang de molta gent, encara que no ho sàpiga, més avall dels Pirineus… i molt més avall de l’Ebre.

(de la introducció de Nous Càtars per a Montsegur)    

Commentaire(s) :

Laisser un commentaire