20 février
2008

Guifré el Pilós

Guifré I, anomenat el Pilós ( v 840 – 897), Comte d’Urgell i Cerdanya (870-897); Comte de Barcelona i Girona (878-897); Conflent (896-897); Comte d’Osona (886-897) de facto, encara que de jure ho fou del 878 al 897, malgrat que del 878 al 885 la regió estava gairebé despoblada.

Orígens familiars

La llegenda el fa fill del comte Guifré d’Arria, cavaller del Conflent, i venjador de la mort del seu pare assassinat per Salomó, al qual Guifré el Pilós donà mort. Hi ha qui situa el naixement de Guifré a Rià (Conflent). Ara bé, a partir de l’estudi de Ramon d’Abadal La família catalana dels comtes de Carcassona. Genealogia de Guifré el Pilós dins d’Els primers comtes catalans (Barcelona, Edicions Vicens Vives, 1958 pàgs 13-29), es considera que Guifré era fill de Sunifred  I, nomenat Comte d’Urgell i de Cerdanya el 834 per l’emperador Lluís el Pietós, i Comte de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona el 844 pel rei franc Carles el Calb. Sunifred era fill de Bel·ló de Carcassona, comte de Carcassona en temps de Carlemany; per això, els comtes descendents de Sunifred i del seu germà Sunyer I d’Empúries i Rosselló (834-848) se’ls denomina bel·lònides.

En les lluites dinàstiques sorgides a l’Imperi franc després de la mort de Lluís el Pietós (840) i del Tractat de Verdun (843), Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona (825-832 i 835-844), Narbona, Besiers, Agde, Magalona i Nimes (828-832 i 835-844) i de Tolosa (835-844) va alinear-se amb Pipí II d’Aquitània, i els bel·lònides a Carles el Calb; el 844, després d’haver-se apoderat de Tolosa, Carles hi capturà Bernat i el féu executar. Després de la fi de Bernat, Carles el Calb concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, Besiers i Magalona a Sunifred d’Urgell-Cerdanya.

El 848, Guillem de Tolosa, fill de Bernat de Septimània nomenat comte de Barcelona per Pipí II, s’apoderà d’aquest comtat i del d’Empúries on féu executar Sunifred i Sunyer I, lleials a Carles el Calb. I aquest fet significà la fi provisional dels bel·lònides

Les investidures comtals

Les investidures, per Carles el Calb el 870, de Guifré el Pilós com a comte d’Urgell i Cerdanya i del seu germà Miró per al càrrec comtal de Conflent s’inscriuen en la represa del clan bel·lònida, iniciada el 862 amb el nomenament dels germans Delà i Sunyer II, fills de Sunyer I d’Empúries-Rosselló i cosins germans de Guifré i Miró, com a comtes d’Empúries.

El juny del 870 a l’assemblea d’Attigny, i havent mort el comte Salomó d’Urgell, Cerdanya i Conflent, un personatge que ens és desconegut per manca de documentació, el jove Guifré, va rebre aquests honors del rei Carles el Calb. El Conflent el va cedir al seu germà Miro (conegut per Miró el Velll).

Rebel·lat Bernat de Gòtia, comte de Barcelona, Rosselló, Narbona, Agde, Besiers, Magalona i Nimes, contra Carles el Calb, Guifré el Pilós, ajudat pel seu germans Miró de Conflent i Sunifred (després abat d’Arles), i pel vescomte de Narbona Lindoí, que es posaren del costat de Carles i després del seu fill Lluís el Tartamut, avançaren per la Septimània on eliminaren per la força als nobles fidels a Bernat (com el bisbe Sigebut de Narbona), i expulsaren de les seves esglésies els sacerdots que n’eren partidaris. Això devia passar al començament de l’any 878, potser el març i abril. La rebel·lió de Bernat es va ensorrar; l’agost, el concili de Troyes, presidit pel papa Joan VIII i per rei Lluís el Tartamut va prendre decisions religioses i polítiques. En aquest concili hi foren presents Guifré el Pilós d’Urgell i Cerdanya, Miró de Conflent, Sunyer II d’Empúries, i Oliba II de Carcassona com a personalitats polítiques, i els bisbes d’Elna, Girona, Barcelona i Urgell com a principals personalitats eclesiàstiques de la Gòtia. L’11 de setembre del 878 Bernat fou declarat desposseït dels seus honors que foren repartits; arran d’aquest repartiment Guifré el Pilós fou investit comte de Barcelona, Osona, Girona i Besalú. Narbona, Besiers, Agde, comtats que fins llavors anaven vinculats a Barcelona van quedar-ne separats. El seu germà Miró de Conflent va rebré el comtat de Rosselló; Guifré va cedir l’administració de Besalú al seu germà Radulf (878-920). Sunifred serà abat d’Arles i Riculf bisbe d’Elna.

La intervenció a Osona

Després de les investidures del 878, els dominis de Guifré abastaven tant l’àrea muntanyenca -Urgell i Cerdanya- com la marítima -Barcelona i Girona-; durant tot el segle IX, excepte en el breu període de Sunifred (844-848), el pare de Guifré, com a comte d’Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Narbona, aquestes dues zones s’havien mantingut separades, regides sempre per comtes diferents; en gran part, perquè hi impedia la comunicació l’espai buit central configurat per les actuals contrades del Ripollès, la Vall de Lord, el Berguedà, el Lluçanès, la Plana de Vic, el Moianès, les Guilleries i el Bages, ço és el territori despoblat arran de tot el trasbals de la revolta d’Aissó.

En aquesta àrea buida, però, a finals del segle IX s’hi registra un fort corrent d’inmigració procedent de les contrades pirinenques -Pallars, Urgell i Cerdanya-; després de gairebé dos segles –des dels inicis de la crisi de la monarquia visigoda fins a la fi del poder carolingi- d’haver acollit els que abandonaven les terres planes a causa dels riscos de la inestabilitat política, ara, les terres d’alta muntanya havien arribat a patir superpoblació; per això, a molta gent no li quedà cap altre remei que intentar establir-se a les terres baixes.

Davant d’aquesta situació, Guifré el Pilós, els comtats del qual envoltaven tota aquesta àrea de nova població, intervingué a la zona per canalitzar la colonització; va nomenar-hi veguers per delimitar les àrees de colonització i els nuclis de poblament, així com també integrà aquest territoris dins de les estructures comtals. En un principi, quan les característiques i situació de la zona ho permetien, Guifré annexionà les àrees repoblades a un comtat ja existent: la Vall de Lord fou inclosa dins del comtat d’Urgell, i el pagus de Berga -l’actual Berguedà- al comtat de Cerdanya; ara bé, la regió central del Ripollès, Plana de Vic, Lluçanès i les Guilleries configurava un territori tradicionalment estructurat al voltant de les ciutat d’Ausa amb una tradició ètnica pròpia -era l’antic país dels ausetans- per això, Guifré va crear-hi un districte propi, el comtat d’Osona, on també hi foren incloses les terres del Moianès i el Bages les quals, tot i tenir un nucli tradicional -la ciutat de Manresa- i també una personalitat històrica derivada d’haver estat el país dels lacetans, per la seva situació de primera línia de frontera amb l’Islam i pel seu escàs poblament, no tenien prou entitat com per estructurar-hi una demarcació específica; d’ací el valor merament geogràfic i mai jurídic de l’expressió comtat de Manresa  freqüent als documents. Al nou comtat d’Osona, Guifré, havent-s’hi reservat el càrrec de comte, el 885 va nomenar-hi un vescomte, amb la missió d’exercir-hi les funcions comtals en absència del comte.

En la vessant eclesiàstica, calgué integrar la xarxa de parròquies, erigides, sovint, pels mateixos colons, dins de la jerarquia episcopal; a conseqüència de la seva proximitat geogràfica, les parròquies del Berguedà i les de la Vall de Lord foren incloses dins de la diòcesi d’Urgell, ara bé, a l’àrea central, va ser necessari restaurar la seu d’Ausa, destruïda per la invasió àrab del segle VIII. El 886, Guifré el Pilós va aconseguir de l’arquebisbe de Narbona, metropolita dels bisbats sud-pirinencs, el restabliment de la diòcesi i la consagració episcopal de l’arxiprest Gotmar; el nou bisbe va fer erigir la nova catedral fora del recinte d’Ausa -una ciutat abandonada i en ruïnes, a causa de les destruccions provocades primer pels musulmans i, després, per la revolta d’Aisó- i la situà en un nou nucli de població, proper a l’antiga ciutat, un veïnat – vicus en llatí-, origen de l’actual Vic. Dins de la reorganització eclesiàstica de la nova regió, Guifré fundà els monestirs de Ripoll (880) i de Sant Joan de les Abadesses (885), dotats no sols de terres sinó també de drets públics i privilegis jurídics. Així, Ripoll va rebre els beneficis dels serveis reials deguts pels habitants d’Estiula i Ordina  de les pesqueries del Ter i del Freser, com també un terç del teloneu del mercat, i, a més, el monestir fou declarat exempt de la jurisdicció dels tribunals comtals en matèria d’homicidis, raptes i altres delictes, com també als monjos els fou reconegut el dret d’elegir lliurement el seu abat segons la regla de Sant Benet. El monestir -femení- de Sant Joan va rebre, a més de grans latifundis, el castell de Montgrony amb el seu terme i la seva església. Per la seva banda, el 899, Emma, filla de Guifré el Pilós feta nomenar abadessa de Sant Joan pel seu pare, va aconseguir del rei Carles el Simple un privilegi d’immunitat respecte del govern dels comtes per a l’abadessa i el cenobi, posats sota exclusiva jurisdicció reial; i el 913, ultra obligar, en virtut d’una sentència judicial, els habitants de la vall de Sant Joan a reconèixer la propietat monacal sobre les terres que ocupaven, Emma, després d’haver guanyat un plet contra el seu germà el comte Miró II de Cerdanya, va aconseguir afirmar la jurisdicció abacial, excloent els pobladors de la rodalia de prestar serveis reials al comte.

La crisi de la monarquia carolíngia

Mort Lluís el Tartamut (879), el regne franc va dividir-se entre els seus fills, tots dos menors d’edat: Lluís III va rebre Nèustria, Austràsia i Lorena; Carloman, la Borgonya, Aquitània, Septimània i els comtats sud-pirinencs.

El buit de poder causat per aquesta successió va agreujar-se, precisament, per les morts de Lluís III (882) i de Carloman (884); llavors, a causa dels difícils moments del regne a causa dels continus atacs dels normands contra les costes atlàntiques, es descartà d’entronitzar Carles el Ximple -fill pòstum de Lluís el Tartamut, de només cinc anys d’edat- i, per tal de buscar un monarca capaç de plantar cara als invasors escandinaus, a l’assemblea de Ponthion (885) els magnats optaren per oferir la corona al fill de Lluís el Germànic Carles el Gros, rei de Germània coronat emperador pel Papa el 881. Tot el territori carolingi quedava, doncs, de nou sota el domini d’un únic sobirà.

Tanmateix, l’emperador Carles el Gros, nét de Lluís el Pietós, de seguida va demostrar que no tenia el tremp del seu avi -ni, menys encara, el del seu besavi-: davant del setge a París pels normands entre novembre del 885 i octubre del 886, Carles només fou capaç de comprar-ne la retirada a canvi de pagar-los un tribut; a més, a la França oriental, tampoc no va veure’s amb cor de dominar les revoltes de Francònia, Saxònia, Turíngia, Baviera i Suàbia. Per tot això, doncs, el 887 Carles fou destronat.

A la mort de Carles el Gros (888), esdevinguda enmig de la indiferència i l’oblit general, el sistema carolingi caminava cap a la seva desaparició. A la França oriental, la nissaga semblava poder tenir alguna continuïtat amb el nebot de Carles, Arnulf, fill il·legítim de Carloman de Baviera, proclamat rei de Germània, el 887  en revolta contra el seu oncle, i, malgrat la seva condició de bastard, coronat emperador pel Papa el 896. Ara bé, a la mort de Lluís el Nen (899-911), fill i successor d’Arnulf de Germània, els nobles alemanys elegiren rei Conrad, duc de Francònia, aliè a la dinastia carolíngia la qual ja no va tornar a regnar mai més a Germània. Per la seva banda, a Itàlia, la deposició de Carles el Gros (887) va iniciar un procés de lluites entre els magnats, els quals aconseguiren, a més, de convertir el Papat en un instrument dels seus propòsits imposant-hi pontífexs servils i de baixa condició moral. Finalment, a la França occidental, la persistència, a causa de la vergonyosa capitulació de Carles el Gros, dels atacs normands plantejà de nou la necessitat de trobar un monarca amb dots de cabdill militar; el 888, menystenint novament els possibles drets de Carles el Ximple, els nobles elegiren rei Odó comte de París, que no pertanyia a la nissaga carolíngia, trencant així el principi de legitimitat.

Els comtes catalans i la crisi carolíngia

Seguint la tradició del clan, els bel·lònides -Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i els comtes d’Empúries Delà i Sunyer II- acataren els monarques carolingis Carloman (879-884) i Carles el Gros (885-888), tal com ho testimonien la visita a la cort reial del 881 duta a terme pels jerarques catalans per sol·licitar-hi privilegis, i el precepte atorgat el 886 per Carles el Gros a Teotari, bisbe de Girona. Ara bé, aquesta lleialtat dels bel·lònides pren, després de mort Lluís el Tartamut, un caràcter passiu; els comtes catalans, si bé no s’alçaren mai contra els carolingis, evitaren d’implicar-se en les lluites del regne. El 879, Lluís III i Carloman marxaren contra Bosó, autoproclamat rei de Provença, títol privatiu dels descendents de Carlemany; els comtes catalans van posicionar-se a favor de Carloman però no s’uniren a l’expedició, actitud força diferent de la decidida i ferma actuació, només dos anys enrere, de Guifré i Miró a Septimània contra els seguidors de Bernat de Gòtia; igualment, cap dels jerarques sud-pirinencs no assistí a l’assemblea de Ponthion (885) ja que, per als comtes catalans, els atacs normands representaven una qüestió aliena i llunyana.

Per tot això, els bel·lònides rebutjaren, en un primer moment, el rei intrús Odó (888-898) però tampoc no s’alçaren contra l’usurpador en defensa dels drets del carolingi Carles el Ximple. Al seu torn, Odó, absorbit per les lluites contra els normands, no va poder endegar cap actuació política al sud del regne, tot i que, al final, va haver-hi un cert acostament dels comtes catalans cap a aquest rei, a causa de la crisi eclesiàstica motivada per l’actuació irregular del prevere Esclua.

El 886, aprofitant l’absència de l’arquebisbe Teotard de Narbona, el clergue cerdà Esclua va anar a la Gascunya i s’hi féu consagrar bisbe d’Urgell, diòcesi d’on, per instigació del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i amb l’aprovació tàcita de Guifré el Pilós, -comte d’Urgell- va expulsar-ne el bisbe titular Ingobert. La situació va complicar-se, però, quan Esclua va proclamar-se metropolità de la Tarragonesa, sostraient així les diòcesis catalanes a l’obediència de Narbona; amb aquesta condició de pretés metropolità, el bisbe intrús d’Urgell va intervenir en el contenciós creat el 887, quan els comtes Delà i Sunyer II d’Empúries rebutjaren Servus Dei clergue consagrat bisbe de Girona pel metropolità Teotard de Narbona d’acord amb Guifré el Pilós; accedint a les peticions dels comtes emporitans, Esclua va consagrar, amb el concurs de Frodoí de Barcelona i Gotmar de Vic, un nou bisbe de Girona en la persona d’Eremir; el 889 Servus Dei, expulsat de Girona, va haver de refugiar-se al monestir de Banyoles. Per altra banda, el 888, Esclua va complaure Ramon I –li devia l’accés a la seu d’Urgell-, amb l’erecció del bisbat de Pallars, com també, per assegurar-se el suport de Sunyer i Delà, va disposar-se a restablir l’antiga seu d’Empúries, existent fins a la invasió àrab.

Guifré el Pilós, si, en un primer moment, va tolerar la deposició d’Ingobert -no hi deuria tenir gaire bona relació-, ara, per l’amistat amb Teotard de Narbona, no podia admetre les pretensions metropolitanes d’Esclua; a més, per l’interès dels comtes en l’existència de seus episcopals als seus dominis, per controlar-les situant-hi familiars propers o per negociant-ne la concessió a canvi de contrapartides polítiques o econòmiques –d’ací l’actuació de Ramon I i de Delà i Sunyer II en tot aquest afer-, Guifré no podia permetre l’erecció d’uns nous bisbats -Pallars i Empúries- constituïts retallant el territori de diòcesis situades en els seus comtats d’Urgell i Girona. Per tot això, ara Guifré va posicionar-se contra d’Esclua i a favor de Teotard i dels bisbes destituïts, Ingobert i Servus Dei.

Davant d’aquesta situació, els comtes d’Empúries cregueren convenient acostar-se a Odó i reconèixer-lo com a rei tot i el seu caràcter d’intrús; el 889 el comte Sunyer II i el bisbe Eremir acudiren a Orleans a la cort d’Odó i n’obtingueren uns preceptes que, al comtat d’Osona, incloïen una sèrie de donacions reials a favor del bisbat clarament lesives per a Guifré el Pilós. Enfortits, doncs, per aquesta aprovació reial, Sunyer i Delà ocuparen el comtat de Girona, calculant que Odó els en podria concedir la investidura. En aquestes circumstàncies, Teotard també va decidir acostar-se a Odó, de qui va obtenir un precepte de protecció reial per a l’arxidiòcesi de Narbona. Aprofitant la reconciliació del bisbe Gotmar de Vic amb Guifré, Teotard va poder convocar, el 890, a Port -localitat propera a Nimes- un concili amb l’assistència dels arquebisbes metropolitans d’Arles, Ais de Provença, Embrun, Ate i Marsella com també dels titulars de diòcesis sufragànies de Narbona: Nimes, Carcassona, Albi, Uzès, Magalona, Agda, Besiers, Tolosa, Lodeva, Elna i Vic. En aquest concili, on va formular-s’hi una condemna a les usurpacions d’Urgell i Girona, el bisbe Gotmar de Vic va declarar-se penedit d’haver col·laborat amb Frodoí de Barcelona i Esclua en la consagració anti-canònica d’Eremir, i obtingué el perdó dels pares conciliars, amb l’encàrrec de comunicar les resolucions sinodals a Sunyer II d’Empúries.

La crisi eclesiàstica va cloure’s definitivament amb un nou sínode a Urgell (892) on Esclua i Eremir, obligats a comparèixer-hi, foren desposseïts formalment de les seus que ocupaven, les quals foren restituïdes als seus legítims titulars; el bisbe Frodoí de Barcelona va conservar la mitra només perquè va obtenir el perdó de l’arquebisbe Teotard. De tot l’afer, només va restar-ne, temporalment, l’existència del bisbat de Pallars; aquesta diòcesi, el 911, es reconegué que subsistiria només en vida del seu titular Adolf; tanmateix, Ató, fill del comte Ramon I va aconseguir succeir Adolf i regir el bisbat fins a la seva mort, el 949; llavors, la diòcesi pallaresa va extingir-se i les seves parròquies foren reintegrades al bisbat d’Urgell.

L’afer Esclua és un testimoni de la pèrdua per la monarquia franca del control de la situació als comtats catalans i a d’altres regions meridionals del regne a finals del segle IX. Per una banda, al sud del Pirineu els únics comtes que reconegueren Odó com a rei foren els d’Empúries i, encara, pel seu interès propi d’afirmar la situació d’Eremir com a bisbe de Girona; Guifré el Pilós, Miró de Rosselló-Conflent i Ramon I de Pallars no feren cap acte d’acatament a aquest monarca, d’ací que no en rebessin mai cap precepte reial, van permetre’s, doncs, de mantenir una actitud de rebuig cap a un sobirà que consideraven il·legítim. Per altra banda, en tota aquesta crisi, els monarques -tant el carolingi Carles el Gros (885-888) com l’intrús Odó (888-898)- mantingueren una actitud passiva, inconcebible en temps de Lluís el Tartamut i els seus predecessors -Carles el Calb, Lluís el Pietós, Carlemany i Pepí el Breu-; aquests sobirans, d’haver-se trobat amb un afer d’aquestes característiques hi haurien pres part activament enviant una comissió de missi dominici a resoldre el problema; en canvi, Carles el Gros no va prendre cap mesura davant de les deposicions contra dret d’Ingobert d’Urgell (886) i Servus Dei de Girona (887), i, al seu torn, Odó va mantenir una actitud incoherent concedint privilegis primer a Eremir (889) i, després, al seu rival Teotard (890); per a Odó, concedir privilegis a tot aquell qui acudia a la seva cort era un mitjà per aconseguir ser reconegut com a rei, i no pas una actuació orientada a resoldre la crisi, superada, per tant, gràcies a l’actuació no pas del monarca sinó dels poders eclesiàstics i civils de la regió mitjançant els concilis provincials de Port (890) i Urgell (892) on l’absència de delegats del sobirà permeté la deposició d’Eremir tot i els preceptes reials que havia obtingut el 889.

La mort de Guifré

Sepulcre del Comte Guifré al monestir de Ripoll

Sepulcre del Comte Guifré al monestir de Ripoll

El 883  884 els musulmans es van sentir amenaçats per l’expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població.

La frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà la de Berga per Sorba, Gargalla i Serrateix; i la d’Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Lleida fou fortificada, i Guifré va veure-ho com una provocació i va atacar la ciutat, governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismail ben Musa. L’atac no va sortir bé. L’historiador Ibn al Athir diu que els àrabs van fer gran mortaldat entre els atacants.

El successor de Ismail, Llop Ibn Muhammad atacà Barcelona uns anys després, i Guifré morí en la lluita l’11 d’agost de 897, a la Vall d’Ora, al Solsonès. Les seves despulles romanen al monestir de Ripoll.

La successió

A finals del segle IX no hi havia establert cap criteri per determinar com s’havia de dur a terme la successió dels comtes catalans. Els reis havien perdut la facultat, que havien tingut al segle IX, de nomenar i destituir el comtes, els quals, per això, deixaren de ser uns delegats del monarca per esdevenir petits sobirans als seus dominis. La transmissió hereditària dels comtats era una pràctica il·legal que, a més de negligir l’autoritat del rei, convertia un càrrec públic en patrimoni familiar. Aquesta pràctica va ser iniciada el 895 a la mort de Miró el Vell. El seu comtat de Rosselló passà, sense cap mena d’intervenció del rei franc Odó, a Sunyer II d’Empúries, i el de Conflent fou per a Guifré el Pilós.

El 877 es casà amb Gunilda d’Empúries o Guinedilda de Flandes, tot depenent de les fonts, i tingueren:

  • Radulf de Barcelona (?-940), bisbe d’Urgelll i abat de Ripoll
  • Guifré II Borrell (v874-911), comte de Barcelona
  • Sunyer I (?-921), comte de Barcelona
  • Miró II(?-927), comte de Cerdanya i comte de Besalú
  • Sunifred II d’Urgell (?-948), comte d’Urgell
  • Emma (880?-942), abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses
  • Quíxol, Cixilona o Xixilona
  • Riquilda
  • Ermessenda (?-v925)

A la mort de Guifré, en un primer moment, els seus fills -Guifré Borrell, Miró, Sunifred i Sunyer- van optar per governar conjuntament tots els dominis del seu pare i administrar-los sota presidència del primogènit, Guifré Borrell. Aviat, però, quan cadascun dels comtes cogovernants tingué descendència, calgué abandonar la idea d’herència conjunta i, llavors, cada fill transmeté individualment als seus hereus la part del conjunt comtal que regia: Guifré Borrell, juntament amb Sunyer, Barcelona, Girona i Osona; Sunifred, Urgell; i Miró, Cerdanya, Conflent i Berga.

Visió tradicional i nacional de Guifré

La visió actual sobre Guifré el Pilós encara està condicionada per la imatge forjada pels historiadors del segle XIX de Guifré com a l’artífex no ja de la independència dels comtats catalans sinó del naixement de Catalunya i tot, idea popularitzada durant la Renaixença pel dramaturg Serafí Pitarra amb la seva frase Fills de Guifré el Pilós, això vol dir catalans. I així van difondre’s entre la gent llegendes com la de l’origen de les quatre barres -ferit de mort lluitant contra els sarraïns, Guifré el Pilós es mullà els dits amb sang de la nafra, els passà per sobre del seu escut i així es creà la bandera de Catalunya- inventada, segons sembla, al segle XVI.

Els orígens d’aquesta visió, que al costat del Guifré històric -un magnat de l’Imperi Carolingi que aprofità el col·lapse del poder reial per bastir-se un domini propi- ha fet sorgir un Guifré mític -creador de Catalunya i, doncs, pare de la pàtria- té origen en la Gesta comitum barchinonensium, escrita al segle XII pels monjos de Ripoll; en aquesta obra per tal de justificar l’inici, a finals del segle IX, de la transmissió hereditària dels comtats, es sobredimensionà la figura de Guifré el Pilós, avantpassat de la dinastia comtal barcelonina, després casa reial de Catalunya, fent-ne un heroi que, amb el seu esforç, lluitant decididament contra els musulmans i els francs, va aconseguir la independència de Catalunya.

Commentaire(s) :

Laisser un commentaire